fins ara…

pensava que aquesta vegada no hem passaria, però no és diferent a les altres vegades, aquest matí quan m’he alçat he tornat a experimentar el baixó emocional de sempre, galtà en la cara per començar el que és la meua última setmana a onil, aquelles persones que passen llargues temporades fora de casa sabran del que estic parlant, no és fàcil afrontar el fet d’abandonar-ho tot durant molts mesos, imés quan he passat un mes ignorant la idea de l’exili voluntari, el problema és com es prens el temps de vacances, la més senzilla és, des de el moment que aplegues a casa mantindre al cap la idea que no estas ací per quedar-te, son uns simples dies i prou, però amb aquesta visió no gaudeixes del temps i et sent un, visitant, un estrany, la segona versió i la que intente aplicar és la d’aplegar a casa i intentar oblidar que estic ací per un temps determinat, d’aquesta manera aconseguixes disfrutar al màxim cada instant, cada situació, desconnectar.. i en molts moments la companyia de certes persones pot aplegar a fer-te creure que valdria la pena quedar-se, però com ja he avançat en el moment en què t’adones que açò és efímer el colp emocional no és gens fàcil d’afrontar, bé, el que tinc clar és que dedicar aquests dies amb els amics, amb la gent del parapent, amb família, amb el grup de dolçainers i l’esquadra de la comparsa… fa que tornar a casa sempre resulte especial, així que moltes gràcies a tots
gracies de tot cor