En plan reflexiu (o autoreflexiu): la vida consisteix bàsicament en plantejar, avaluar, triar, i finalment tornar a avaluar de manera reflexiva, per tal d’aconseguir un objectiu. Eixe és l’ordre natural tant en el temps, com en la dificultat de consecució de cada concepte, primer plantegem una sèrie de situacions, les avaluem, prenem una decisió per la qual triem una d’elles i una vegada finalitzada l’acció, independentment del resultat, la avaluem de manera reflexiva. Diariament fem aquesta acció mil vegades de manera natural i inconscient, i és exactament l’última de les accions, el fet de la reflexió, el que ens diferència de la resta d’animals, pot ser en ocasions ens col·lapsem i necessitem evadir-nos d’aquest procés, cada persona té un mitjà de trobar aquesta “pau interior” que ens desplaça a un nivell existencial més simple.
En l’orientació aquest procés és realment fàcil d’observar, en el ocórrer d’una carrera plantegem les possibles eleccions de ruta, les avaluem, triem la que creem que és millor i finalment tornem a avaluar el resultat d’aquesta elecció, de la qual obtindrem un resultat més o menys correcte, per tant, el nivell de satisfacció va directament relacionat amb les espectatives personals. Implicació, interés, dedicació i motivació, en major o menor mida son pilars fonamentals en aquest esport, però és finalment el fet de plantejar-se un objectiu personal el que determinara l’èxit o el fracàs.
Per tant, el problema radica en els objectius personals. Si no tenim objectius, serà molt difícil portar amb èxit qualsevol repte personal.
A nivell d’autocrítica he de reconèixer que no filtre bé el paràmetre “objectiu” no simplement a nivell esportiu,també a nivell personal
Desperta collons!!! 
Comentaris recents