Quan pensar fa mal al cor…

13 09 2012

Dos dies tancat a casa, aquest temporal pareix no donar treva, després de llegir-me una barbaritat de pàgines al kindle, veure tots els capituls que tinc de house a l’ordinador, i d’avorrir-me com no podia imaginar-me que es pot avorrir un, pareix que he superat aquesta última fase amb la reflexió, ací he aplegat a la conclusió que tota aquella persona que “pensa” o acaba fent per avorriment, mai m’he considerat un Fernando Sabater, però tampoc em considere un “bajoca”, el que sí he de reconèixer és que soc gos fins i tot per pensar, sense aplegar a l’extrem d’aquells que prefereixen (o igual simplement no tenen elecció?) perdre la mirada a l’infinit mentre es furguen el nas en tal de no pensar…

He tractat de valorar i entendre a totes aquelles persones que en algun moment de la nostra vida hem sentit que volíem fer, i hem fet, un viatge en solitari per escapar, desconnectar de la rutina diària que el sistema ens imposa i que ens oprimeix fins no poder aguantar més, un viatge en busca del jo interior, o de la pròpia felicitat sense calendari ni rellotge, i el que vinc a dir-vos en aquestes línies és que aquest últim aspecte existeix, per descomptat que existeix..!!, tots necessitem el nostre moment de soletat en el que podem gaudir de mil aspectes de la vida, xicotetes vivencies o detalls, açò ens ajuda a formar la nostra pròpia identitat, i personalment crec que és una de les maneres més directes de viure “la vida”, és totalment recomanable i possible sentir-se realitzat… almenys durant un parell de setmanes o tres, però no més, finalment, indiferentment de si ho desitgem o no, hem d’admetre que com a sers evolutivament definits com “socials” podrem arribar a viure amb major o menor grau de plenitud, però no aplegarem mai a sentir-nos realitzats, sempre he sigut una persona socialment prou independent, puc prescindir fácilment d’interacció, però quan la necessite la valore igual o més que la resta, podrem disfrutar de les vivencies diàries, de les diferents situacions i moments, o dels xicotets detalls, però si he après alguna cosa durant aquest últims mesos ací, és que la vertadera felicitat que dona sentit al dia a dia és la que es comparteix amb les persones que estimes.

Sera certament la felicitat màxima una utopia, i simplement hem d’aprendre a valorar els xicotets detalls i assaborir cada moment de la nostra vida, jo de moment demà el viure com si fora l’últim… i a vore que passa!!!

Anuncis