per la corda!!

Bé, ja estic ací, després de quasi un mes fora, Onil – Chamonix – St Hilarie, 1782km de bicicleta,  he de dir que aquest tipus de viatge és totalment recomanable, he passat per moltisims llocs, llocs que únicament es gaudixen amb la bici, he conegut moltes persones, he aprés moltes coses, bé que està que et cagues!!! durant tot el trajecte vaig anar fent un xicotet diari, i ací deixe un extracte del dia que més vaig patir, la resta puc dir que no tenen res que vore, tampoc el final d’aquest dia te res a vore…
soc dels que és queda amb tot però després conta poc…

Diari de viatge

Dia: 18                    quilòmetres: 123                     total : 1647qm

Dones mitja volta i és despertes tremolant de fred, intentes tapar-te amb el sac mentre escoltes com la pluja colpeja la tenda amb l’única intenció d’afonar les restes de la teua motivació, mires el rellotge i son les 6:00 del matí, que ben be podrien ser les 24:00, doncs et sens més cansat que quan es vas gitar, saps que encara pots disfrutar d’un hora de son al sac, ací els plaers son escassos i aquest és dels bons, es fan les 7:30, es hora d’arreplegar-ho tot i fer camí, el soroll de la panxa avisa de la necessitat de menjar, però aquest matí únicament tinc un kiwi, i està un poc passat, al eixir de la tenda t’adones de la baixada de temperatures respecte el dia anterior, doncs els pics dels voltants estan completament coberts de neu, fa fred i plou moltisim, però hi ha camí que fer i material que arreplegar i guardar, material banyat per la pluja dels dos dies anterior, encara no he començat a pedalejar i estic completament mullat, i el pitjor, tremolant de fred, et sens brut, dèbil, apagat, penses que encara has de fer 120km fins la següent parada i el mal de cames acumulat es multiplica al quadrat, comences a muntar el primer port del dia, el vent bufa intentant evitar que aplegues dalt, sembla que ja no és aigua, ara passa a ser neu, ja fa un temps que has deixat de tindre sensibilitat als dits de mans i peus, les cames demanen parar i descansar, però amb aquesta pluja no hi puc contemplar aquesta possibilitat, estic assoles, físicament vuit, desfet, acabat, porte més de 1500km a les cames i ja no em recupere com els primers dies, moralment estic afonat, a ningú li agrada patir així, i jo ja no puc lluitar més. És inevitable, en eixe moment es venen al cap pensaments càlids, el sofà de casa, una dutxa d’aigua calenta, el calor d’una foraca mentre compartixes histories amb els teus amics, -. que estic fent jo ací?? (Penses) No Néstor, no!!. Acabes de destruir les restes de motivació que pogueren quedar, la soledat finalment apareix i ara sí, se que estic al fons del pou, -. Ja no puc estar més baix, i en eixe instant, quan ja no poden empitjorar més les coses, quan deurien d’aparéixer les primeres llàgrimes als ulls, és eixe l’instant, és eixe mateix instant quan somrius, simplement somrius, somrius i penses, -.he aplegat al límit i em senc feliç, ara ja soc imparable, indestructible, senc que res pot amb mi

deixe les fotos del viatge:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.