fins ara…

pensava que aquesta vegada no hem passaria, però no és diferent a les altres vegades, aquest matí quan m’he alçat he tornat a experimentar el baixó emocional de sempre, galtà en la cara per començar el que és la meua última setmana a onil, aquelles persones que passen llargues temporades fora de casa sabran del que estic parlant, no és fàcil afrontar el fet d’abandonar-ho tot durant molts mesos, imés quan he passat un mes ignorant la idea de l’exili voluntari, el problema és com es prens el temps de vacances, la més senzilla és, des de el moment que aplegues a casa mantindre al cap la idea que no estas ací per quedar-te, son uns simples dies i prou, però amb aquesta visió no gaudeixes del temps i et sent un, visitant, un estrany, la segona versió i la que intente aplicar és la d’aplegar a casa i intentar oblidar que estic ací per un temps determinat, d’aquesta manera aconseguixes disfrutar al màxim cada instant, cada situació, desconnectar.. i en molts moments la companyia de certes persones pot aplegar a fer-te creure que valdria la pena quedar-se, però com ja he avançat en el moment en què t’adones que açò és efímer el colp emocional no és gens fàcil d’afrontar, bé, el que tinc clar és que dedicar aquests dies amb els amics, amb la gent del parapent, amb família, amb el grup de dolçainers i l’esquadra de la comparsa… fa que tornar a casa sempre resulte especial, així que moltes gràcies a tots
gracies de tot cor

El vídeo que tot parapentista deuria vore

poques voltes tanta informació i de tanta qualitat es gratis, ací un video de Russel Ogden explicant un poc de “teoria avanzada” de una manera molt simple.

Espere llegir açò d’ací uns anys i riurem, i vore que les coses van canviar, que tot va millorar

És una llàstima i al mateix temps totalment certs, cada dia som més els joves que hem de buscar una eixida a la situació de desesperació total i de inutilitat social amb la que ens hem trobat, certament hem de reflexionar sobre si ens hem esforçat el màxim per poder passar el filtre entre l’èxit i el fracàs laborar, la resposta en molts casos evidentment és no, però conec d’aquells que per altra banda, esforçant-se al màxim no han aconseguit l’objectiu, i el pitjor és que uns anys avanç tot haguera resultat completament diferent. A aquells que si ho han aconseguit, la més sincera enhorabona, han de considerar-se legítimanet especials.

Per açò, moltes vegades les persones que van aconseguir l’èxit a nivell laboral uns anys darrere haurien de ser més reflexius, més tolerants i valorar la variable “temps”, i aplicar-la a la situació actual, ja no son els mateixos temps, pot ser, la cosa ara està més difícil.

Sempre he escoltat dir al la gent major la frase aquesta de “ els vostres pares van treballar dur durant les ultimes décades per a donar-vos a la societat de hui en dia la vida resolta” això pot ser va ser cert fins fa un parell d’anys o tres, però vos assegure que ja no serà així ( ja m’haguera agradat a mi).

Quants d’aquells no van seguir estudiant després de la formació elemental per l’opció d’integrar-se directament al món laboral? Quants ho seguixen fent avui en dia? Certament resulta pràcticament impossible, i el resultat es veu als nostres centres formatius i universitats, completament abarrotades de gent.

El més lamentable és el sentiment de ser un “inútil” que pot tindre la persona al no poder fer res per garantir-se un futur laboral, davant aquesta situació conseqüència de setmanes o mesos a casa sense fer res, cal prendre una determinació, i avui en dia, la més utilitzada per tos els joves és la de fugir, abandonar-ho tot i començar en un altre lloc, i tot per deixar de sentir-se un inútil social en un món dirigit per unes persones sense dignitat ninguna, protegits per un sistema creat per garantir i assegurar el seu estatus i benestar social superior al de la resta, de la majoria

Millor talle ja i em guarde la resta per a mir… espere llegir açò d’ací uns anys i riurem, i vore que les coses van canviar, que tot va millorar, i sobre tot m’agradaria llegir-ho a Onil, a casa.

Tot açò bé per què fa un ratet he vist aquest vídeo al facebook, i sincerament jo no em considere cap willi fog, que més volguera jo.

dies ist Kössen

vaig pedre part dels videos, però encara vaig poder fer algo amb el que va quedar…

Quan pensar fa mal al cor…

Dos dies tancat a casa, aquest temporal pareix no donar treva, després de llegir-me una barbaritat de pàgines al kindle, veure tots els capituls que tinc de house a l’ordinador, i d’avorrir-me com no podia imaginar-me que es pot avorrir un, pareix que he superat aquesta última fase amb la reflexió, ací he aplegat a la conclusió que tota aquella persona que “pensa” o acaba fent per avorriment, mai m’he considerat un Fernando Sabater, però tampoc em considere un “bajoca”, el que sí he de reconèixer és que soc gos fins i tot per pensar, sense aplegar a l’extrem d’aquells que prefereixen (o igual simplement no tenen elecció?) perdre la mirada a l’infinit mentre es furguen el nas en tal de no pensar…

He tractat de valorar i entendre a totes aquelles persones que en algun moment de la nostra vida hem sentit que volíem fer, i hem fet, un viatge en solitari per escapar, desconnectar de la rutina diària que el sistema ens imposa i que ens oprimeix fins no poder aguantar més, un viatge en busca del jo interior, o de la pròpia felicitat sense calendari ni rellotge, i el que vinc a dir-vos en aquestes línies és que aquest últim aspecte existeix, per descomptat que existeix..!!, tots necessitem el nostre moment de soletat en el que podem gaudir de mil aspectes de la vida, xicotetes vivencies o detalls, açò ens ajuda a formar la nostra pròpia identitat, i personalment crec que és una de les maneres més directes de viure “la vida”, és totalment recomanable i possible sentir-se realitzat… almenys durant un parell de setmanes o tres, però no més, finalment, indiferentment de si ho desitgem o no, hem d’admetre que com a sers evolutivament definits com “socials” podrem arribar a viure amb major o menor grau de plenitud, però no aplegarem mai a sentir-nos realitzats, sempre he sigut una persona socialment prou independent, puc prescindir fácilment d’interacció, però quan la necessite la valore igual o més que la resta, podrem disfrutar de les vivencies diàries, de les diferents situacions i moments, o dels xicotets detalls, però si he après alguna cosa durant aquest últims mesos ací, és que la vertadera felicitat que dona sentit al dia a dia és la que es comparteix amb les persones que estimes.

Sera certament la felicitat màxima una utopia, i simplement hem d’aprendre a valorar els xicotets detalls i assaborir cada moment de la nostra vida, jo de moment demà el viure com si fora l’últim… i a vore que passa!!!

fliegerbar team in ORF

un dia normal al fliegerbar, jo currant i els altres disfrutant, … amb la aparició estelar de Cristoph Burger ( l’home amb els ulls mes xicotets que he vist mai, pero és un crack de collons, molt bon tio, sempre fent-me paragliding-gifts ) i el chief del cotarro, Sepp…

i parlant de kössen

Hui pareix que hi ha menys neu que ahir, però encara he d’anar per la bora de la pista per no passar per damunt, les meus sabatilles no son bones per caminar per la neu, (soc d’onil, no d’un poble on hi ha neu 8 mesos a l’any) lo millor ara mateix seria tirar-me damunt de la neu sense camisa i refrescar-me un poc, fa molta calor, i els 1200m de desnivell que he de muntar amb el parapent a l’esquena encara fan que aplegue dalt més rebentat encara, normalment hi ha “lift”, però hui està tancat, mala sort, almenys sé que podré volar, ja que hi ha dos persones a l’aire, i demà no he de currar, és el meu dia lliure, és una llàstima que james and james ja no estiguen ací seria un bon dia per a fer un cross de 100km, o d’anar a caminar pel bosc del llac, o a visitar algun lloc interassant dels voltants, com hem fets durant aquests dies, o simplement senar-mos en la herva verda i fresca i veure’ns unes cerveces mentre contem i diem vols i tonteries i mentires, son classes gratis d’angles i sobre tot de vida, per alta banda, és cert que he vist més helicopters ací durant una setmana que durant 3 anys de volar a onil, ací les térmiques son potents, i hi ha molta gent volant (molts accidents), en general ací tot es diferent.

no he doblidar pagar el lloguer del piso, demà toca pagar hi he de vore a louis, buf 29 de maig, ja fa un mes d’un mes que estic a kossen, la veritat s’ha passat volant, mai milllor dit, volant, volant i treballant, he conegut a molta gent, gent important, i altra gent no tant important, però molt especial, aço no es espanya, i sobre tot açò no es onil, no es el “fleki” ni el biscoi, no es el reconco, o el barranc de l’arca, no estan els meus germans i pares, ni tampoc els meus benvolguts amics, ni el basket i el tizzio, però aci hi hi ha alguna cosa especial….

 

why orienteering…

Nits de llampecs…

he trobat aquesta imatge en un racó desconegut del meu ordinador, una de les fotos més especial que tinc, és un dia de festes al lateral del palau

El dia que Murphy va descansar…

Ui si aquell dia Murphy apareix per allí….. !!!

en època de crisi això si que és iniciativa per crear una aerolínia “LOW COST”

fotos fatxos 2011

 

very very very bad day!!

moltes voltes la gent em pregunta per a que val el casc en parapent, ja que si caus de les altures poc pot fer per arreglar el problema, aci un xicotet exemple d’una de les seues utilitats:

Coupe Icare 2011

Després de la bici uns dies de relax a St Hilaire en la Coupe Icare… Alguna foto:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

per la corda!!

Bé, ja estic ací, després de quasi un mes fora, Onil – Chamonix – St Hilarie, 1782km de bicicleta,  he de dir que aquest tipus de viatge és totalment recomanable, he passat per moltisims llocs, llocs que únicament es gaudixen amb la bici, he conegut moltes persones, he aprés moltes coses, bé que està que et cagues!!! durant tot el trajecte vaig anar fent un xicotet diari, i ací deixe un extracte del dia que més vaig patir, la resta puc dir que no tenen res que vore, tampoc el final d’aquest dia te res a vore…
soc dels que és queda amb tot però després conta poc…

Diari de viatge

Dia: 18                    quilòmetres: 123                     total : 1647qm

Dones mitja volta i és despertes tremolant de fred, intentes tapar-te amb el sac mentre escoltes com la pluja colpeja la tenda amb l’única intenció d’afonar les restes de la teua motivació, mires el rellotge i son les 6:00 del matí, que ben be podrien ser les 24:00, doncs et sens més cansat que quan es vas gitar, saps que encara pots disfrutar d’un hora de son al sac, ací els plaers son escassos i aquest és dels bons, es fan les 7:30, es hora d’arreplegar-ho tot i fer camí, el soroll de la panxa avisa de la necessitat de menjar, però aquest matí únicament tinc un kiwi, i està un poc passat, al eixir de la tenda t’adones de la baixada de temperatures respecte el dia anterior, doncs els pics dels voltants estan completament coberts de neu, fa fred i plou moltisim, però hi ha camí que fer i material que arreplegar i guardar, material banyat per la pluja dels dos dies anterior, encara no he començat a pedalejar i estic completament mullat, i el pitjor, tremolant de fred, et sens brut, dèbil, apagat, penses que encara has de fer 120km fins la següent parada i el mal de cames acumulat es multiplica al quadrat, comences a muntar el primer port del dia, el vent bufa intentant evitar que aplegues dalt, sembla que ja no és aigua, ara passa a ser neu, ja fa un temps que has deixat de tindre sensibilitat als dits de mans i peus, les cames demanen parar i descansar, però amb aquesta pluja no hi puc contemplar aquesta possibilitat, estic assoles, físicament vuit, desfet, acabat, porte més de 1500km a les cames i ja no em recupere com els primers dies, moralment estic afonat, a ningú li agrada patir així, i jo ja no puc lluitar més. És inevitable, en eixe moment es venen al cap pensaments càlids, el sofà de casa, una dutxa d’aigua calenta, el calor d’una foraca mentre compartixes histories amb els teus amics, -. que estic fent jo ací?? (Penses) No Néstor, no!!. Acabes de destruir les restes de motivació que pogueren quedar, la soledat finalment apareix i ara sí, se que estic al fons del pou, -. Ja no puc estar més baix, i en eixe instant, quan ja no poden empitjorar més les coses, quan deurien d’aparéixer les primeres llàgrimes als ulls, és eixe l’instant, és eixe mateix instant quan somrius, simplement somrius, somrius i penses, -.he aplegat al límit i em senc feliç, ara ja soc imparable, indestructible, senc que res pot amb mi

deixe les fotos del viatge:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Rodaquevola!!

Únicament falten 23 dies per a la “copa icaro”, i aquest any a l’igual que l’any passat un grup de voladors ens desplaçarem des d’onil i rodalies per assistir a la concentració, a diferència de l’any passat aquest any he decidit anar en bici, així que divendres carregaré les alforges, nugaré la tenda i el sac i faré camí durant 1300km (mentira, almenys 300 més), la meua idea és fer el màxim de quilòmetres al dia (uns 100), i quant estiga cansat o el lloc o meresca, parar i dormir, i si aplegue avanç d’hora intentaré continuar fins Itàlia i suïssa, no he trobat cap company per aquest viatge, per tant faré el camí en solitari. He de dir que si algú vol contactar amb mi, únicament tindré el telèfon encés de 19:30 a 20:30, també deixe la ruta en el següent enllaç que més o menys he de fer, si fent camí trobe més interessant altra ruta, no dubtaré a l’hora de canviar-la.

“TRACK DE LA RUTA”

Intentaré anar actualitzant de camí si tinc oportunitat

I si, jo també  se que em plourà prous dies!!!!

A, moltes gracies a tots aquells que meu prestat material, que no en sou pocs!!!

ací, la sherpa!!!

Ho si más, dame más si si más, dame más!!!

intentant passar pàgina com toca… i un mes no és prou

ací la tens

aquest tio es mereix un post al meu bloc

a pedalejar s’ha dit!!!

2 rodes + alforges + 25 dies  = tafarrà de quilòmetres

data d’ixida 02/09/2011

hike & fly!

Portava molt de temps sense actualitzar i han passat moltes coses que mereixien quedar escrites al bloc, però per falta de ganes….

 

bé res comparat amb els èxits dels nostres júniors als mundials, (encara estic flipant) des d’ací donar l’enhorabona a aquest grup, l’embeja de l’orientació espanyola i d’aquells que vam tindre la possibilitat de participar en mundials i saben el difícil d’aconseguir eixes posicions.

 

en quant a l’actualitat, aquest cap de setmana vaig estar al FIA, una concentració de parapentistes en la que la finalitat és passar-ho be i volar el màxim possible, vam estar molt de temps a l’aire, en ocasions fins les 21:45, amb el sol rallant l’horitzó,  hi havien tants parapentistes volant que resultava estressant, també vam disfrutar de la bona organització i dels espectacles, salt base, acrobàcia, paramotor, etc.. vaig participar en la prova de parapent i vaig tindre la sort de quedar en la 1º posició, i el millor és el genial regal que m’han fet…una cadira de parapent ultralleugera, per la cara!!!

ací algunes fotos

Ja tinc ganes que aplegue Saint hilaire.

 

Quan tot ve d’Almansa…. a mi m’alcança

hui m’ha tocat quedar-me a terra, un conjunt de situacions han fet que aquesta setmana, el millor i més sensat, siga vore com volen els demés, he estat fent dos o tres fotos mentre em moria de l’enveja

Xavi

Félix

Agustín

Agustín

Juan Pedro