fins ara…

6 05 2013

pensava que aquesta vegada no hem passaria, però no és diferent a les altres vegades, aquest matí quan m’he alçat he tornat a experimentar el baixó emocional de sempre, galtà en la cara per començar el que és la meua última setmana a onil, aquelles persones que passen llargues temporades fora de casa sabran del que estic parlant, no és fàcil afrontar el fet d’abandonar-ho tot durant molts mesos, imés quan he passat un mes ignorant la idea de l’exili voluntari, el problema és com es prens el temps de vacances, la més senzilla és, des de el moment que aplegues a casa mantindre al cap la idea que no estas ací per quedar-te, son uns simples dies i prou, però amb aquesta visió no gaudeixes del temps i et sent un, visitant, un estrany, la segona versió i la que intente aplicar és la d’aplegar a casa i intentar oblidar que estic ací per un temps determinat, d’aquesta manera aconseguixes disfrutar al màxim cada instant, cada situació, desconnectar.. i en molts moments la companyia de certes persones pot aplegar a fer-te creure que valdria la pena quedar-se, però com ja he avançat en el moment en què t’adones que açò és efímer el colp emocional no és gens fàcil d’afrontar, bé, el que tinc clar és que dedicar aquests dies amb els amics, amb la gent del parapent, amb família, amb el grup de dolçainers i l’esquadra de la comparsa… fa que tornar a casa sempre resulte especial, així que moltes gràcies a tots
gracies de tot cor





El vídeo que tot parapentista deuria vore

2 02 2013

poques voltes tanta informació i de tanta qualitat es gratis, ací un video de Russel Ogden explicant un poc de “teoria avanzada” de una manera molt simple.





Espere llegir açò d’ací uns anys i riurem, i vore que les coses van canviar, que tot va millorar

28 12 2012

És una llàstima i al mateix temps totalment certs, cada dia som més els joves que hem de buscar una eixida a la situació de desesperació total i de inutilitat social amb la que ens hem trobat, certament hem de reflexionar sobre si ens hem esforçat el màxim per poder passar el filtre entre l’èxit i el fracàs laborar, la resposta en molts casos evidentment és no, però conec d’aquells que per altra banda, esforçant-se al màxim no han aconseguit l’objectiu, i el pitjor és que uns anys avanç tot haguera resultat completament diferent. A aquells que si ho han aconseguit, la més sincera enhorabona, han de considerar-se legítimanet especials.

Per açò, moltes vegades les persones que van aconseguir l’èxit a nivell laboral uns anys darrere haurien de ser més reflexius, més tolerants i valorar la variable “temps”, i aplicar-la a la situació actual, ja no son els mateixos temps, pot ser, la cosa ara està més difícil.

Sempre he escoltat dir al la gent major la frase aquesta de “ els vostres pares van treballar dur durant les ultimes décades per a donar-vos a la societat de hui en dia la vida resolta” això pot ser va ser cert fins fa un parell d’anys o tres, però vos assegure que ja no serà així ( ja m’haguera agradat a mi).

Quants d’aquells no van seguir estudiant després de la formació elemental per l’opció d’integrar-se directament al món laboral? Quants ho seguixen fent avui en dia? Certament resulta pràcticament impossible, i el resultat es veu als nostres centres formatius i universitats, completament abarrotades de gent.

El més lamentable és el sentiment de ser un “inútil” que pot tindre la persona al no poder fer res per garantir-se un futur laboral, davant aquesta situació conseqüència de setmanes o mesos a casa sense fer res, cal prendre una determinació, i avui en dia, la més utilitzada per tos els joves és la de fugir, abandonar-ho tot i començar en un altre lloc, i tot per deixar de sentir-se un inútil social en un món dirigit per unes persones sense dignitat ninguna, protegits per un sistema creat per garantir i assegurar el seu estatus i benestar social superior al de la resta, de la majoria

Millor talle ja i em guarde la resta per a mir… espere llegir açò d’ací uns anys i riurem, i vore que les coses van canviar, que tot va millorar, i sobre tot m’agradaria llegir-ho a Onil, a casa.

Tot açò bé per què fa un ratet he vist aquest vídeo al facebook, i sincerament jo no em considere cap willi fog, que més volguera jo.





dies ist Kössen

27 11 2012

vaig pedre part dels videos, però encara vaig poder fer algo amb el que va quedar…





Quan pensar fa mal al cor…

13 09 2012

Dos dies tancat a casa, aquest temporal pareix no donar treva, després de llegir-me una barbaritat de pàgines al kindle, veure tots els capituls que tinc de house a l’ordinador, i d’avorrir-me com no podia imaginar-me que es pot avorrir un, pareix que he superat aquesta última fase amb la reflexió, ací he aplegat a la conclusió que tota aquella persona que “pensa” o acaba fent per avorriment, mai m’he considerat un Fernando Sabater, però tampoc em considere un “bajoca”, el que sí he de reconèixer és que soc gos fins i tot per pensar, sense aplegar a l’extrem d’aquells que prefereixen (o igual simplement no tenen elecció?) perdre la mirada a l’infinit mentre es furguen el nas en tal de no pensar…

He tractat de valorar i entendre a totes aquelles persones que en algun moment de la nostra vida hem sentit que volíem fer, i hem fet, un viatge en solitari per escapar, desconnectar de la rutina diària que el sistema ens imposa i que ens oprimeix fins no poder aguantar més, un viatge en busca del jo interior, o de la pròpia felicitat sense calendari ni rellotge, i el que vinc a dir-vos en aquestes línies és que aquest últim aspecte existeix, per descomptat que existeix..!!, tots necessitem el nostre moment de soletat en el que podem gaudir de mil aspectes de la vida, xicotetes vivencies o detalls, açò ens ajuda a formar la nostra pròpia identitat, i personalment crec que és una de les maneres més directes de viure “la vida”, és totalment recomanable i possible sentir-se realitzat… almenys durant un parell de setmanes o tres, però no més, finalment, indiferentment de si ho desitgem o no, hem d’admetre que com a sers evolutivament definits com “socials” podrem arribar a viure amb major o menor grau de plenitud, però no aplegarem mai a sentir-nos realitzats, sempre he sigut una persona socialment prou independent, puc prescindir fácilment d’interacció, però quan la necessite la valore igual o més que la resta, podrem disfrutar de les vivencies diàries, de les diferents situacions i moments, o dels xicotets detalls, però si he après alguna cosa durant aquest últims mesos ací, és que la vertadera felicitat que dona sentit al dia a dia és la que es comparteix amb les persones que estimes.

Sera certament la felicitat màxima una utopia, i simplement hem d’aprendre a valorar els xicotets detalls i assaborir cada moment de la nostra vida, jo de moment demà el viure com si fora l’últim… i a vore que passa!!!





fliegerbar team in ORF

16 08 2012

un dia normal al fliegerbar, jo currant i els altres disfrutant, … amb la aparició estelar de Cristoph Burger ( l’home amb els ulls mes xicotets que he vist mai, pero és un crack de collons, molt bon tio, sempre fent-me paragliding-gifts ) i el chief del cotarro, Sepp…





i parlant de kössen

28 05 2012

Hui pareix que hi ha menys neu que ahir, però encara he d’anar per la bora de la pista per no passar per damunt, les meus sabatilles no son bones per caminar per la neu, (soc d’onil, no d’un poble on hi ha neu 8 mesos a l’any) lo millor ara mateix seria tirar-me damunt de la neu sense camisa i refrescar-me un poc, fa molta calor, i els 1200m de desnivell que he de muntar amb el parapent a l’esquena encara fan que aplegue dalt més rebentat encara, normalment hi ha “lift”, però hui està tancat, mala sort, almenys sé que podré volar, ja que hi ha dos persones a l’aire, i demà no he de currar, és el meu dia lliure, és una llàstima que james and james ja no estiguen ací seria un bon dia per a fer un cross de 100km, o d’anar a caminar pel bosc del llac, o a visitar algun lloc interassant dels voltants, com hem fets durant aquests dies, o simplement senar-mos en la herva verda i fresca i veure’ns unes cerveces mentre contem i diem vols i tonteries i mentires, son classes gratis d’angles i sobre tot de vida, per alta banda, és cert que he vist més helicopters ací durant una setmana que durant 3 anys de volar a onil, ací les térmiques son potents, i hi ha molta gent volant (molts accidents), en general ací tot es diferent.

no he doblidar pagar el lloguer del piso, demà toca pagar hi he de vore a louis, buf 29 de maig, ja fa un mes d’un mes que estic a kossen, la veritat s’ha passat volant, mai milllor dit, volant, volant i treballant, he conegut a molta gent, gent important, i altra gent no tant important, però molt especial, aço no es espanya, i sobre tot açò no es onil, no es el “fleki” ni el biscoi, no es el reconco, o el barranc de l’arca, no estan els meus germans i pares, ni tampoc els meus benvolguts amics, ni el basket i el tizzio, però aci hi hi ha alguna cosa especial….