De tot cor

Estic trist, molt trist, completament afonat, ja és la segona volta, i com en la primera m’ha deixat, m’ha abandonat per a sempre… jo era feliç amb ella, i ella no tant amb mi, s’empre la vaig tindre un poquet desatesa, amb certa negligència, no li vaig prestar l’atenció que és mereixia, però en el fons hi havia un sentiment molt fort, una relació molt intensa, i els meus amics, els que em coneixen, sabien que era cert, vam compartir molts moments junts, bons moments, crec que hi existia una relació perfecta, mai es va queixar de res, i sempre va ser lleial, jo per altra banda, no deixava d’observar les dels altres amb la mirada bruta, amb desig, en alguna ocasió vaig aplegar a comprar revistes on apareixien les millors, i puc dir, no sense certa vergonya que vaig aplegar a “tastar” alguna que altra mentre compartíem relació, però com totes les coses bones, s’acaba, al final m’he l’han afanat de les meues mans, sense cap d’acomiadament, sense un últim passeig junts amb el sol donant pas a la nit, amb un horitzó roig com el seu cos nuet… si, sé que serà dur però ara més que mai he de ser fort i superar-ho, oblidar-la l’avanç possible i buscar un altra.

Per últim, i per acomiadar-me de tu per a sempre, dir-te que allà on sigues d’ones a aquell que estiga amb tu les mateixes satisfaccions que em vas donar a mi, un temps almenys, però un dia, quan sigueu junts i la teua presencia li resulte imprescindible, es demane un últim favor, REBENTA!!!!, rebenta qual talivà de ment manipulada i emportat al cabró fill de p….. que ta furtat, que t’ha apartat del meu costat…. fes-ho per mi!!!!

jo per la meua banda, sempre és portaré al meu cor, i com a referent tindré aquesta imatge de tu: montcabrer-2010-036.jpg