La doble cara del vol

Aquest diumenge vam anar a fer una ruta al montcabrer, consistia en muntar caminant fins al mas de Llopis, i una vegada allí enlairar-se amb el parapent, (el mas queda uns 300 metres per davall del pic del motcabrer), i l’objectiu del dia era aplegar remontant entre les tèrmiques fins al pic, erem al voltant d’uns 30 pilots, i la gent, amb ganes de fer un bon vol van escomensar a eixir a l’aire, els 7 o 8 primers van aguantar com van poder al voltant del mas de llopis, en eixe moment Felix es dirigeix a mi dient-me -Eixim?.. ràpidament ens col·loquem i en un tres i no res ja estem a l’aire, de seguida apareix una tèrmica que em permet remuntar uns metres mentre veig com Felix tracta de seguir la meua marca, a poc a poc vaig remontant girant la tèrmica i als 5 minuts ja estic aplegant al punt més alt, el primer del dia!!! al pic, unes 30 persones esperen l’aplegada dels parapentistes saludant i fent fotos, la sensació d’haver-hi remuntat aquella altura i aplegar on estava tota la gent sense apenes esforç, volant, va ser indescriptible, fent passades a 5 metres del tallat on la gent sorpresa per vore volar un parapent tan prop feia fotos i saludava, mentrestant els altres pilots intentaven remuntar per aplegar al pic, i els voltors marcaven les tèrmiques, indicant el camí a seguir, aquesta va ser la part més divertida del dia, de seguida vaig adonar-me que la vela es menejava més del normal, aplegava la turbulència i les tèrmiques trencades, vaig decidir eixir al mig del vall per evitar una plegada de l’ala, mentre pilotava activament per evitar esglais vaig trobar una potent tèrmica que em va remuntar amb força uns 50 metres,  i al eixir pel sotavent…. flup!!!! un fort soroll sobre el meu cap, immediatament la sensació de caure, ja no volava, simplement anava en caiguda lliure…. un segon, dos, tres…… com en una atracció de la fira se’m fa un nuc a l’estomac. (pense en agafar l’anella de paracaigudes d’emergència) en eixe instant la vela apareix enfront de mi, feta un caragol, un drap arrugat, continue un segon més en caiguda lliure.. afortunadament es forma, deixa de ser un drap i torna a ser un ala, es col·loca damunt del meu cap i torne a volar, el meu cor aniria sobre unes 250 pulsacions, vaig caure molts metres però encara estava llarg de terra.. seguidament vaig comunicar a Felix per ràdio que per ui tenia prou, a l’aterratge, massa por!!!!

ací un exemple de la situació, aquesta am pitjor final: