Nits de llampecs…

he trobat aquesta imatge en un racó desconegut del meu ordinador, una de les fotos més especial que tinc, és un dia de festes al lateral del palau

El dia que Murphy va descansar…

Ui si aquell dia Murphy apareix per allí….. !!!

en època de crisi això si que és iniciativa per crear una aerolínia “LOW COST”

fotos fatxos 2011

 

very very very bad day!!

moltes voltes la gent em pregunta per a que val el casc en parapent, ja que si caus de les altures poc pot fer per arreglar el problema, aci un xicotet exemple d’una de les seues utilitats:

Coupe Icare 2011

Després de la bici uns dies de relax a St Hilaire en la Coupe Icare… Alguna foto:

This slideshow requires JavaScript.

per la corda!!

Bé, ja estic ací, després de quasi un mes fora, Onil – Chamonix – St Hilarie, 1782km de bicicleta,  he de dir que aquest tipus de viatge és totalment recomanable, he passat per moltisims llocs, llocs que únicament es gaudixen amb la bici, he conegut moltes persones, he aprés moltes coses, bé que està que et cagues!!! durant tot el trajecte vaig anar fent un xicotet diari, i ací deixe un extracte del dia que més vaig patir, la resta puc dir que no tenen res que vore, tampoc el final d’aquest dia te res a vore…
soc dels que és queda amb tot però després conta poc…

Diari de viatge

Dia: 18                    quilòmetres: 123                     total : 1647qm

Dones mitja volta i és despertes tremolant de fred, intentes tapar-te amb el sac mentre escoltes com la pluja colpeja la tenda amb l’única intenció d’afonar les restes de la teua motivació, mires el rellotge i son les 6:00 del matí, que ben be podrien ser les 24:00, doncs et sens més cansat que quan es vas gitar, saps que encara pots disfrutar d’un hora de son al sac, ací els plaers son escassos i aquest és dels bons, es fan les 7:30, es hora d’arreplegar-ho tot i fer camí, el soroll de la panxa avisa de la necessitat de menjar, però aquest matí únicament tinc un kiwi, i està un poc passat, al eixir de la tenda t’adones de la baixada de temperatures respecte el dia anterior, doncs els pics dels voltants estan completament coberts de neu, fa fred i plou moltisim, però hi ha camí que fer i material que arreplegar i guardar, material banyat per la pluja dels dos dies anterior, encara no he començat a pedalejar i estic completament mullat, i el pitjor, tremolant de fred, et sens brut, dèbil, apagat, penses que encara has de fer 120km fins la següent parada i el mal de cames acumulat es multiplica al quadrat, comences a muntar el primer port del dia, el vent bufa intentant evitar que aplegues dalt, sembla que ja no és aigua, ara passa a ser neu, ja fa un temps que has deixat de tindre sensibilitat als dits de mans i peus, les cames demanen parar i descansar, però amb aquesta pluja no hi puc contemplar aquesta possibilitat, estic assoles, físicament vuit, desfet, acabat, porte més de 1500km a les cames i ja no em recupere com els primers dies, moralment estic afonat, a ningú li agrada patir així, i jo ja no puc lluitar més. És inevitable, en eixe moment es venen al cap pensaments càlids, el sofà de casa, una dutxa d’aigua calenta, el calor d’una foraca mentre compartixes histories amb els teus amics, -. que estic fent jo ací?? (Penses) No Néstor, no!!. Acabes de destruir les restes de motivació que pogueren quedar, la soledat finalment apareix i ara sí, se que estic al fons del pou, -. Ja no puc estar més baix, i en eixe instant, quan ja no poden empitjorar més les coses, quan deurien d’aparéixer les primeres llàgrimes als ulls, és eixe l’instant, és eixe mateix instant quan somrius, simplement somrius, somrius i penses, -.he aplegat al límit i em senc feliç, ara ja soc imparable, indestructible, senc que res pot amb mi

deixe les fotos del viatge:

This slideshow requires JavaScript.

Rodaquevola!!

Únicament falten 23 dies per a la “copa icaro”, i aquest any a l’igual que l’any passat un grup de voladors ens desplaçarem des d’onil i rodalies per assistir a la concentració, a diferència de l’any passat aquest any he decidit anar en bici, així que divendres carregaré les alforges, nugaré la tenda i el sac i faré camí durant 1300km (mentira, almenys 300 més), la meua idea és fer el màxim de quilòmetres al dia (uns 100), i quant estiga cansat o el lloc o meresca, parar i dormir, i si aplegue avanç d’hora intentaré continuar fins Itàlia i suïssa, no he trobat cap company per aquest viatge, per tant faré el camí en solitari. He de dir que si algú vol contactar amb mi, únicament tindré el telèfon encés de 19:30 a 20:30, també deixe la ruta en el següent enllaç que més o menys he de fer, si fent camí trobe més interessant altra ruta, no dubtaré a l’hora de canviar-la.

“TRACK DE LA RUTA”

Intentaré anar actualitzant de camí si tinc oportunitat

I si, jo també  se que em plourà prous dies!!!!

A, moltes gracies a tots aquells que meu prestat material, que no en sou pocs!!!

ací, la sherpa!!!

Ho si más, dame más si si más, dame más!!!

intentant passar pàgina com toca… i un mes no és prou

ací la tens

rascapedres

ahir vam anar a fer un poc d’escalada a Bellus, vam passar una bona vesprada escalant i nadan al riu… tinc els dits de les mans en carn viva!!

aquest tio es mereix un post al meu bloc

a pedalejar s’ha dit!!!

2 rodes + alforges + 25 dies  = tafarrà de quilòmetres

data d’ixida 02/09/2011

hike & fly!

Portava molt de temps sense actualitzar i han passat moltes coses que mereixien quedar escrites al bloc, però per falta de ganes….

 

bé res comparat amb els èxits dels nostres júniors als mundials, (encara estic flipant) des d’ací donar l’enhorabona a aquest grup, l’embeja de l’orientació espanyola i d’aquells que vam tindre la possibilitat de participar en mundials i saben el difícil d’aconseguir eixes posicions.

 

en quant a l’actualitat, aquest cap de setmana vaig estar al FIA, una concentració de parapentistes en la que la finalitat és passar-ho be i volar el màxim possible, vam estar molt de temps a l’aire, en ocasions fins les 21:45, amb el sol rallant l’horitzó,  hi havien tants parapentistes volant que resultava estressant, també vam disfrutar de la bona organització i dels espectacles, salt base, acrobàcia, paramotor, etc.. vaig participar en la prova de parapent i vaig tindre la sort de quedar en la 1º posició, i el millor és el genial regal que m’han fet…una cadira de parapent ultralleugera, per la cara!!!

ací algunes fotos

Ja tinc ganes que aplegue Saint hilaire.

 

Quan tot ve d’Almansa…. a mi m’alcança

hui m’ha tocat quedar-me a terra, un conjunt de situacions han fet que aquesta setmana, el millor i més sensat, siga vore com volen els demés, he estat fent dos o tres fotos mentre em moria de l’enveja

Xavi

Félix

Agustín

Agustín

Juan Pedro

Amics de fa 10.000 anys

Fa un temps (5 o 6 mesos), anava un dia passejant per la serra de darrere de casa i vaig entropessar amb una de les coves de la “sima de les porrasses”, la meua sorpresa va ser que algú, havia estat espoliant la cova, havien tret muntons de terra, i havien arrancat estalactites i estalagmites, en aquell moment no vaig entendre el perquè d’aquella espoliació, als voltants hi havia gran quantitat d’osos i restes arqueològiques, i a un clevill del terra havien abocat gran quantitat de material extret de l’interior de la cova, vaig estar escarbant entre les deixalles prou sorprés pel que estava veient, i vaig poder extraure gran quantitat d’osos, entre ells dents i parts de cranis, els vaig fotografiar i un poc trastocat vaig fer camí cap a casa, a l’aplegar vaig parlar del que hi havia vist amb els meus pares i germans i em van convéncer que el que jo havia vist serien restes d’algun animal que va morir a l’interior de la cova o algú que hi havia tirat els osos d’un animal mort, etc..és clar que els meus coneixements arqueològics o antropològics no em van permetre valorar el que estava veient, per tant finalment vaig creure que podia ser algun d’aquests últims exemples, però la meua curiositat no em va desaparéixer i vaig estar uns dies buscant i llegint informació sobre les extraccions arqueològiques portades a terme per les rodalies d’Onil, i vaig entendre que posíblement no eren restes d’animal el que vaig tindre a les mans, sinó persones pertanyents a al període comprés entre el 8.000 i 5.000 AC. Però símplement o vaig deixar estar..

Hui he anat a encintar la mànega que hi ha dalt de la “casita de papel” prop de la zona, i muntant he decidit arrimar-me a la cova per veure si havien continuat amb l’espoliació, he vist que tot estava igual, tot com l’última vegada que vaig passar per allí, quan ja m’he n’anava he passat per un dels muntons de material extret i m’he sorprés al vore que hi havia gran quantitat d’osets i osos que eixien dels muntons de terra, açò es deu a què la pluja dels últims mesos que ha caigut sobre els muntons de deixalles s’ha emportat la terra més blana i ha deixat al descovert els osos, fins aquest moment encara pensava en la possibilitat de les restes animals, però alguna cosa a cridat la meua atenció, completament al descovert i hi havia una xicoteta figura de sílex, a l’agafar-la m’he n’he adonat que era una punta de fletxa, en eixe moment he sentit dos sentiments prou contradictoris, el primer i més curt, el fet que durant aquest mesos tenia raó, eren osos humans, i el segon i que encara ronda al meu cap, és que aquelles persones que estan espoliant aquest jaciments arqueològics estan estropejant el nostre patrimoni cultural i arqueològic, ja que després de vore com ho han deixat, llançant per tot arreu gran quantitat d’elements, es tracta d’un grup d’aficionats que no se ben bé que busquen, però estic segur que han tret alguna cosa de totes aquelles deixalles, trencant i estropejant la resta.

Com ja he dit, els meus coneixements arqueològics son ínfims, però he pogut extraure un poc d’informació, Ramón Sempere Quilis, al seu llibre “Guia de la vila d’Onil” ja ens va parlar de l’existència d’elements prehistòrics a les nostres serres, així com de la seua importància arqueològica, no son moltes les troballes lítiques que existeixen, el poc que se sap i que es cita en els documents de Ramón, és la possible existència d’una industria lítica en la zona, ja que l’elaboració i la tècnica depurada així o mostra.

En els estudis realitzats per Federico Cerdá Bordera (Universitat D’Alacant) sobre l’arqueologia de la foia de castalla es parla dels jaciments de la foia, però en ells no apareix concretament el d’aquest post, es fa una xicoteta referencia a l’existència d’aquest tipus de jaciments, i s’entén que pel seu difícil accés i capacitat, segurament es tracta de refugis ocasionals o possibles llocs de caràcter religiós on es practicaven ritus i funerals.

No entenc com hi han persones que expolien aquest tipus de jaciments, agafant el que els interessa (si els interessa alguna cosa) i estropejant la resta d’elements, qui sap si de major valor arqueològic, el problema és que no es lluita contra aquestes situacions i son molts els jaciments que deurien de conservar-se per tal de no ser estropejats,

Podria ser pitjor , ja que únicament han entrat en un dels 3 que hi ha a la serreta i que estan per investigar, qui sap si algun dia es treballarà en aquest jaciments encara desconeguts per la comunitat arqueològica….

CEU-O

bé, aquest campionat d’espanya universitari no puc dir que he fet uns bons resultats, de fet no he puntutat cap dia per aconseguir l’or de la UA, per altra banda, he de donar l’enorabona als pompa, que están 1.5 punt sobre els demés, crec que si aconseguixen agafar un poquet de técnica més, estaràn entre “lo milloret”  ja tinc ganes de vore els resultats del JWOC, tipo 10mila, amb les papes i la cervesa acarat a la pantalla de l’ordinador….a lo manudona, no……tampoc tan friki

les fotos del campionat d’espanya universitari:

iniciem els duatlons….

si, si entenem com a duatló el aparcar el cotxe en l’aparcament del biscoi, carregar els 17kg de la motxilla al llom, i muntar fins a l’enlairament (20 minuts de caminar) + enlairar-se i anar volant fins al reconco, i tornar fins al poble (17 kilometres volant), plegar el parapent i anar fins a casa, deixar-lo,  i + 53 minuts de carrera continua fins l’aparcament del biscoi per arreplegar el cotxe…. esta clar!!! un duatlo..

dos imatges que he arregplegat pel camí

De ruta…



Com que no tenia res que fer el dijous i el divendres i havia de fer una visita a la universitat d’Alacant vaig decidir fer una xicoteta excursió des de la universitat fins a casa, passant per les mines d’ocre del tossal redó, embasament de Tibi, penya migjorn i continuar per la cresta fins Ibi i Onil, després de 13h 45m caminant 2.137m de desnivell acumulat i 51,46km faig un xicotet resum del que va ser l’aventureta…

Dijous pel matí, Carlos em va arrimar a la universitat, i a l’una del mig dia vaig partir direcció “Valle del sol”, sense saber molt clar la direcció i els camins que havia d’agafar, després duns quilòmetres vaig aplegar al ben anomenat “semidesierto” de Manudona.

El calor apretava, i amb 1 litre d’aigua ja intuïa que no tendria prou per a tot el camí, vaig desviar un poquet la direcció de la ruta per vore la zona minera de la serra del tossal redó, on s’aprecia la gran quantitat de mines dedicades a l’extracció d’ocre en les darreries del segle XIX. 

Després vaig continuar camp a traves per intentar acurtar el camí el més possible i aplegar al cabdal del riu monegre (el nostre riu verd, nostre per qué el 80% dels fluids que composen el seu cabdal ens pertanyen fisiològicament)

 remuntant el riu el pròxim objectiu era aplegar a la presa del pantà de Tibi, la més antiga d’europa amb més de 400 anys de funcionament, durant tot aquest tram vaig beure molta aigua i vaig buidar completament la cantimplora, al 30% del camí ja no hi tenia aigua..

Un cop a la presa vaig descansar un ratet i de seguida vaig continuar el camí, el pròxim objectiu no constava d’un lloc específic, havia de ser el lloc per a dormir i no havia fet reserva en cap hotel, així que a partir d’aquest moment l’únic que importava era trobar un lloc on passar la nit, i sobre tot trobar aigua.

En la distancia ja es podia contemplar la penya migjorn, i les cames ja no responien com al principi, la pendent s’inclinava i la sed tornava a aparéixer, quan pensava que em tocaria baixar a Tibi per reomplir la cantimplora en alguna font, vaig vore com uns operaris d’aquagest reparaven un clevill a una tuberia, i de bona gana en van omplir la meua cantimplora i solucionaren així el primer dels dos problemes, ara tocava trobar hotel, vaig continuar el camí fins la carretera que uneix les poblacions de Tibi i Xixona i la pròxima parada ja seria per a sopar i dormir, a les 8 i poc vaig trobar un lloc adequat on passar la nit.

Per reduir volum i pes, fent la meua motxilla, vaig ficar el sac d’estiu, i va ser un greu error, ja que a les 2 i 30 del matí i amb tota la roba al damunt em vaig despertar completament gelat, ja hi havia dormir quasi 6 hores i vaig decidir continuar el camí, era una nit fosca, sense lluna, però no m’agradava gens la idea de passar-me fins les 7 del matí al sac tremolant de fred, en poc més de 5 minuts vaig fer de nou l’equipatge i vai prendre el camí direcció l’alt del lleó de la penya migjorn, costava molt intuir les sendes, però poc a poc i amb l’ajuda del GPS vaig anar fent camí completament a fosques, sense llanterna, amb l’única presencia en ocasions dels “arruis” i algun que altre mussol, van sonar les 4, les 5, 6, 7, al rellonge, i a les 7 :30 vaig aplegar a Ibi, la llum del sol ja apareixia per l’alt de la serra de la carrasqueta i el camí fins Onil era fàcil i amb llum.

A les 8 i 45 aplegava a casa, havia de descansar fins mig dia, que a la vesprada tocava Biscoi i per la nit Alacant amb els amics.

És época de garrapates i jo vaig ser víctima fàcil

Una excursió prou diferent però no menys interessant…

Track de la ruta

ca’ la meua sogra

divendres de biscoi

com cada divendres… aplec al biscoi

pareix una excursió de l’inserso

ràpid

a vista de pardal en santa pola, també penje el mapa del caravasí que hi ha just als peus de l’enlairament

enllaç: http://www.360cities.net/image/santa-pola-cape-spain#179.48,30.40,86.1